BIOLOGIA DE LES ESPÈCIES


La malacologia és la ciència que estudia tant els cargols de terra com la resta de mol·luscs (gasteròpodes aquàtics, bivalves, poliplacòfors, cefalòpodes, etc.).

Els gasteròpodes són l'únic grup de mol·luscs que ha colonitzat el medi terrestre, desvinculant-se del medi aquàtic.

Quan parlem de gasteròpodes terrestres, considerem tant els que posseeixen una closca ben aparent (cargols), com els que la tenen reduïda a la mínima expressió o bé no en tenen (llimacs).


Alimentació.

La majoria dels cargols terrestres són fitòfags (s’alimenten de plantes), encara que també n'hi ha que són carnívors (s'alimenten d'altres cargols o cucs de terra), detritívors (s’alimenten de de la matèria orgànica morta o en descomposició) o micòfags (s'alimenten de fongs o líquens). Són capaços de digerir la cel·lulosa, de manera que també poden alimentar-se de paper o cartró. A la boca tenen un òrgan anomenat ràdula, format per nombroses i diminutes dents disposades en fileres, mitjançant les quals rasquen i esmicolen el menjar.




Desplaçament.

Els cargols es mouen gràcies a la secreció d'una mucositat per la part anterior del peu, sobre la qual aquest llisca, ja sigui pel moviment de cilis o per ones produïdes per contracció muscular. El fil de plata brillant que deixen els cargols en moure's és la mucositat que s'endureix amb l'aire. La sola dels cargols, per la seva estructura amb petites ventoses, també li permet pujar per materials llisos sense problemes d'adhesió.


Reproducció.

La majoria dels cargols terrestres són hermafrodites, és a dir, tenen òrgans reproductors masculins i femenins en el mateix individu, tot i que habitualment participen dos individus en la reproducció.

En la reproducció podem apreciar les següents etapes: festeig, còpula, posta d'ous, desenvolupament embrionari i eclosió.

Per a la posta dels ous, el cargol cava un petit forat a terra o localitza un lloc ideal per dipositar-hi els ous, com fulles, pedres, troncs, etc ...

Els ous es dipositen lentament, d’un en un, al lloc escollit, fins a un nombre que varia segons l’espècie, les condicions ambientals o la maduresa de l'individu.

Quan es produeix l’eclosió, els nounats ingereixen la closca que els envolta, la qual cosa els comporta un subministrament significatiu de sals de calci, i triguen diversos dies o setmanes a sortir del seu refugi. Neixen dotats d'una petita closca embrionària, o protoconquilla, que constituirà l'àpex de la conquilla en els futurs adults.

Els cargols no tenen el cos prou protegit contra la deshidratació, de manera que són actius, preferentment, per la nit i després de la pluja. Aquests hàbits els ajuden a mantenir la humitat corporal quan treuen part del cos fora la closca.

Els sòls de les zones calcàries i amb un pH neutre o lleugerament bàsic faciliten el subministrament de sals de calci, de manera que afavoreixen la formació i manteniment de la closca. Per això, dits sòls formen part dels hàbitats ideals per a la vida dels cargols.

En condicions favorables, els cargols mostren una gran activitat a la recerca d'aliments. Però no sempre és així, i es produeixen períodes d'inactivitat, reduint al mínim el seu metabolisme, quan les condicions atmosfèriques no els són favorables. Aquests períodes d'inactivitat solen coincidir amb els dies més calorosos i eixuts de l'estiu –estivació–, o més freds de l'hivern –hibernació–. Quan això passa, per protegir-se es colguen al terra, o es refugien sota pedres, troncs o qualsevol altra superfície que els protegeixi.

Per evitar els depredadors del sòl, també busquen llocs elevats, com ara tanques, troncs, murs o plantes, als quals s'hi adhereixen mitjançant una substància mucosa que solidifica, i creen un o més epifragmes. L'epifragma és una làmina mucosa que clou l’obertura de la closca, i que es pot calcificar, per protegir encara millor els teixits corporals de la dessecació i de l'entrada de depredadors. En algunes de les espècies de cargols, en comptes de l’epifragma, hi ha un opercle que fa la funció de tapa protectora de manera molt eficaç.

Els cargols formen part de la dieta d'altres animals i també afavoreixen la formació i la fertilitat del sòl, transporten i dispersen pol·len i altres espores (de fongs, etc.) i formen part del cicle vital de certs paràsits de vertebrats, fins i tot humans.




CARÀCTERS EXTERNS QUE SERVEIXEN PER A IDENTIFICAR L'ESPÈCIE

La closca.

La closca es compon de calci i de conquiolina (una proteïna), que se secreten mitjançant les glàndules de la superfície més externa del cos. Les funcions de la closca són dues: defensiva contra els depredadors i protectora contra condicions ambientals adverses. A Algunes espècies de cargols, una closca gruixuda i blanca pot ser una adaptació important a ambients assolellats amb altes temperatures, i d'altra banda, una closca fosca o transparent i fràgil és l'adaptació a un ambient humit i amb menys disponibilitat de calci en el substrat.

A partir de la protoconquilla, o closca embrionària, la closca creix al mateix ritme que el cos, prenent una forma enrotllada a base de voltes, anomenada espira, i a la qual s’hi afegeix una darrera volta. L’espira i la darrera volta formen la teleoconquilla. L’eix d’enrotllament de la teleoconquilla s’anomena columel·la. La línia de contacte entre les voltes de l’espira rep el nom de sutura. El final de la darrera volta és l’obertura, i la vora que l’envolta s’anomena peristoma, que pot estar més o menys engruixit i reflectit cap enfora. Si la columel·la és buida i el seu espai interior no queda totalment cobert per la reflexió del peristoma, a la base de la darrera volta es pot apreciar un forat anomenat umbilic.

El periòstrac, és la capa més externa de la closca que està feta de conquiolina i que pot formar pèls. És el responsable del color o transparència de la closca fresca, i protegeix la resta de la closca.



La closca és dextrogira quan les voltes creixen en sentit horari. Quan les voltes creixen en sentit antihorari, la closca és levogira. Si mirem les conquilles per la cara de l’obertura i amb l’àpex situat cap dalt, les conquilles dextrogires mostren l’obertura a la banda dreta de la closca, mentre que les levogires la mostren a la banda esquerra.


Les diferents formes de les closques.




Altres caràcters morfològics.

Vores i denticles o lamel·les de l'obertura:

A l'obertura de les espècies de cargols, podem diferenciar quatre vores que serviran per localitzar els diferents denticles o lamel·les que hi presenten algunes espècies. Aquestes vores són: vora parietal, vora palatal, vora basal i vora columel·lar.






Forma de l'última volta.

L'última volta de l’espira, pot presentar a la seva perifèria una forma arrodonida, angulosa o aquillada. En algunes closques molt aquillades, a la seva perifèria es pot formar un cordó.

Algunes closques de cargols tenen a la part interna de l'obertura, en la mateixa direcció del peristoma però separat d'ella, una vora o llavi interior, que no és més que un engrossiment de la closca, generalment de color blanquinós.

Hi ha cargols que presenten una callositat cervical al final de l’última volta.




Umbilic.

Per descriure la forma de l’umbilic a la closca, en considerem quatre tipus: sense umbilic, tancat/cobert (està parcialment cobert pel peristoma), obert/petit (no esta cobert pel peristoma) o molt obert (a través d'ell es poden veure diverses voltes d’espira).


La superfície de la closca.

La superfície de la closca té diferents textures, que poden donar-li des d'un aspecte suau a un altre molt rugós. L'escultura de la closca és la que podem apreciar a ull nu, sense necessitat de lupes. Quan necessitem lupes per apreciar les diferents textures, parlem de microescultures.

Els principals tipus d'escultures són les formades per costelles i estries fortes, per costelles i estries dèbils, i per pèls, per granulacions i les llises. Pel que fa a les costelles i estries, depenent de la seva orientació, aquestes poden ser radials (o de creixement), i espirals. Hi ha closques en què es donen estries radials i espirals al mateix temps, formant una ornamentació reticular.